Exposició fotogràfica

Tribus d’Angola

En un món globalitzat on trobem a tot arreu les mateixes marques de roba i on les pautes de comportament social cada cop són més homogènies, Angola se’ns presenta com una illa d’una resistència cultural única al món.

Al sud-oest d’Angola trobem 12 tribus animistes que segueixen conservant una estètica pròpia i una mirada particular sobre l’ecosistema que les envolta.

Aquesta exposició ens presenta membres d’aquestes tribus perdudes entre l’altiplà de Huila i el gran desert del Namib, una de les últimes zones salvatges del planeta.

Fotografies: Siscu González / Carles Ramos
Texts: Ana Fernández
Guia Angola: Joan Riera

Exposicions anteriors

FINEART 2018 (Igualada)  del 23/feb al 18/mar
Restaurant Cal Pantomènia
Més info: www.fineartigualada.cat

 

Handa

Yuia té quaranta-un anys i mai falta a la seva cita diària al mercat d’Hoque, a uns 40 quilòmetres de Lubango.

Yuia és una dona handa i, sense saber-ho, al costat d’altres dones d’edat avançada manté viva la seva identitat a través d’una de les estètiques més poderoses que puguem contemplar: desenes de collarets superposats acumulats amb els anys com a símbol de distinció, trenes agrupades en un complex pentinat i infinits vidrets que ressalten i li adornen la pell.

Els handa, localitzats entre les províncies d’Huíla i Namibe, són experts coneixedors del poder medicinal de les plantes.

Lubango (Huíla)

Mutua

Al mercat d’Oncócua vam conèixer els mutua, un grup ètnic fruit de la unió entre homes bantú i dones sant.

Viuen en poblats molt senzills al municipi de Curoca, tradicionalment dedicats a la recol·lecció de mel i fruites del bosc, encara que en els últims temps moltes dones exerceixen la prostitució a les petites poblacions de la zona.

Mutinemi és una dona mutua, té vint-i-cinc anys i ens recorda vagament les dones himba pel pentinat, però la roba senzilla i l’evident absència d’ornaments corporals dissipa qualsevol possible confusió.

Oncocua (Cunene)

Muila

Pommo, Galupati i Pappai són dones muila.  Viuen en el petit kimbo (llogaret) de Kalunda, a uns 25 quilòmetres de la ciutat de Chibia. Pommo té trenta-un anys i tres filles: la menor, amb la qual posa orgullosa, i les petites Galupati i Pappai.

Les dones muila es mostren inconfusibles amb els notombi, les compactes cues fetes untant els cabells amb l’oncula (pasta elaborada amb pols de pedra, olis, fems i herbes) i guarnides amb vidrets, llavors, cauris…

Totes quatre evidencien, a través de la seva estètica, diferents estadis en la vida d’una dona: els senzills collarets de l’encara nadó, els gruixuts collarets de fang i palla de les nenes i l’esplèndida superposició de collarets i fang de la Pommo, esposa i mare.

Kalunda, Chibia (Huíla)

Mucubal

Angola regala formes de vida fascinants al viatger que sap mirar. A 50 quilòmetres de Lubango i després de passar el mirador de Serra da Leba trobem un petit kimbo (poblat) de l’ètnia mucubal: Capangombe. Allà vam conèixer l’Antimia.

L’Antimia té vint-i-sis anys i posa amb el seu segon fill. Avui dia reconeixem les dones mucubal per l’ompota, un aparatós tocat que evoca les lligadures de les monges catòliques. Colonitzadors i missioners van canviar la imatge d’un poble del qual l’única vestimenta consistia en una faldilla curta i una de més llarga en el cas dels homes. Moltes de les vistoses teles que actualment identifiquem com a africanes van ser introduïdes pels europeus per interessos comercials i amb un clar objectiu moral: l’ocultació del cos.

Capangombe (Kwanza Sul)

Nguendelengo

Angola regala formes de vida fascinants al viatger que sap mirar. A 50 quilòmetres de Lubango i després de passar el mirador de Serra da Leba trobem un petit kimbo (poblat) de l’ètnia mucubal: Capangombe. Allà vam conèixer l’Antimia.

L’Antimia té vint-i-sis anys i posa amb el seu segon fill. Avui dia reconeixem les dones mucubal per l’ompota, un aparatós tocat que evoca les lligadures de les monges catòliques. Colonitzadors i missioners van canviar la imatge d’un poble del qual l’única vestimenta consistia en una faldilla curta i una de més llarga en el cas dels homes.

Moltes de les vistoses teles que actualment identifiquem com a africanes van ser introduïdes pels europeus per interessos comercials i amb un clar objectiu moral: l’ocultació del cos.

Cambongue (Kwanza Sul)

Himba

Els millors regals són els que arriben per sorpresa. Un petit grup himba va aparèixer durant la nit al nostre campament, es va acostar en silenci al foc de camp i es va asseure amb un somriure als llavis. Simplement.

Mucakisho té vint-i-dos anys i no se separa del petit Kapunde. És difícil descriure les dones himba. Després de veure-les, tenim la sensació que ens trobem davant de deesses vingudes d’un altre planeta: els pentinats i tocats, les robes de cuir, els múltiples collarets, les polseres i els braçalets, la pell recoberta d’ocre vermellós…

Els himba viuen entre Namíbia i Angola, vora el riu Kunene, i es dediquen a la ramaderia. Als poblats abunden motos, ràdios, mòbils… però les dones no renuncien a una estètica única que mostren amb orgull.

Otchifengo (Namibe)

Muhacahona

Mucowatua i Tembonganda són dones muhacahona. Viuen al petit kimbo (poblat) de Mufindo i ambdues són esposes d’Alfredo, el soba (cap).

Arribem a Mufindo de la mà de Wilson, fill bastard d’un soldat portuguès que va violar la mare de Mucowatua durant la guerra. El recel inicial cap a nosaltres dona pas a una nit de bonics cants i balls al costat del foc, i a un matí de descobriment mutu.

Les dones muhacahona mantenen una estètica impactant: faldilles curtes subjectades amb cinturons de cuir i granadures, múltiples collarets, polseres, turmelleres, tocats capil·lars… Mucowatua mostra el petit reposacaps que les dones muhacahona utilitzen per mantenir intacte el complex pentinat a base de trenes i un inconfusible serrell curt empastat amb fem, greix i herbes.

Mufindo, Iona NP (Namibe)

Mugambue

Lucía té vint-i-vuit anys i és una dona khoisan. Viu en un remot kimbo (llogaret) a la regió de Kemune.

Els khoisan, un dels llinatges més antics de la humanitat, viuen com a veritables pàries al seu poble: han patit persecucions, intents d’extermini… El grup de Lucía subsisteix venent als bantús mel i petits objectes de metall que ells mateixos elaboren.

La llengua khoisan, a força de clics, s’està perdent. Ja només la gent més gran la intercala entre la seva curiosa barreja de portuguès i mugambue.

Cañima (Namibe)

Mundimba

Els mercats d’Àfrica són el millor observatori per contemplar la vida de la seva gent desproveïda d’artificis. El mercat d’Oncócua, a prop del riu Kunene, ens va acostar als mundimba, als vàtua, als muhacaona, als himba… Als mercats es compra i es ven, s’intercanvia, s’estableixen relacions, s’acorden matrimonis…

Mugakupanga té vint-i-dos anys i ja és mare; Kashumba només en té setze. Totes dues són dones mundimba.

Els missioners europeus van arribar als remots poblats dels mundimba i van obligar moltes dones a tapar-se amb vestits occidentals i a posar-se sostenidors, però no totes ho van fer.  Mugakupanga i Kashumba vesteixen faldilla curta, mostren els pits com ho van fer les seves avantpassades i mantenen els pentinats característics: pèl trenat per a les joves i un complex cardat adornat amb pinces de colors per a les casades.

Oncocua (Cunene)

Khoisan

Lucía té vint-i-vuit anys i és una dona khoisan. Viu en un remot kimbo (llogaret) a la regió de Kemune.

Els khoisan, un dels llinatges més antics de la humanitat, viuen com a veritables pàries al seu poble: han patit persecucions, intents d’extermini… El grup de Lucía subsisteix venent als bantús mel i petits objectes de metall que ells mateixos elaboren.

La llengua khoisan, a força de clics, s’està perdent. Ja només la gent més gran la intercala entre la seva curiosa barreja de portuguès i mugambue.

Nampunda (Huíla)